LA CANÇÓ DE L'ESTIULos Pericos - El ritual de la banana

No podem deixar que passe l'estiu sense la mervellosa cançó de l'estiu. Esta és de l'època del "aquí no hay playa" pero en Argentina. És de pel·li d'Eddie Murphy ( de les d'abans). Per cert, un gallifante per a que entenga què diu el que canta...

MAZONI - El riu

Un himne. Al loro amb la lletra: "... se m'emporta el riu i no t'he dit adéu...". Tros de cançó. El disc: Si els dits fóssin xilòfons, el grup, Mazoni. El video no sé d'on ha eixit, però la cançó és B-R-U-T-A-L.

PENSANT PENSANT...

Què passa quan, malgrat haver fet allò que és correcte, les coses no funcionen?

L’altre dia, veient una sèrie de televisió, la protagonista feia aquesta pregunta als oients d’una emisora de ràdio local. I m’ha fet pensar una estoneta. A mi- i supose que a tothom i totdon li ha passat- m’ha passat açò més d’una vegada. I confese que és una sensació “estranya”. Se me trenquen els esquemes i he de tornar a començar- un tòpic d’allò més típic, per cert- però.. com?

Tinc ben clar que hi ha una diferència entre allò que “s’ha de fer” i allò que faig. És a dir, que, de vegades, s’ha d’actuar “com toca” i no com un pensava. Però, quan aquesta diferència no existeix i tot i aixó les coses no funcionen... què fem?.

Et dius no passa res. Però hi ha assumptes que no es poden deixar de banda. Una cosa és abdicar i una altra cosa ben diferent és bandejar un assumpte.

Abdicar implica, depenent del cas, donar-ho tot per perdut, deixar-ho per impossible o acceptar-ho com és, mentre que deixar-ho de banda suposa posar-ho en stand by per reprendre-ho més endavant.

Jo no era dels que abdicaven, però me n’adone que , de vegades –cada vegada més- ho faig inconscientment. Algunes per passotisme pur, perquè sí i d’altres perquè no hi ha més remei. I no n’estic gens content de fer-ho. De vegades és tan ximple com dir prou, però d’altres és tan costós...Tal volta siga aquesta resistència estúpida a la resignació la que fa brollar aquesta sensació de per a què?. No és qüestió de no donar cap batalla per perduda –típic tòpic nº 2-. Són ganes de sentir que les coses poden anar bé, que poden canviar. Quan l’esforç resulta inútil, em negue a resignar-me (es podria traduir en que sóc prou cabota). I és ací on es trenquen els esquemes, on tot s’atura un temps i toca pensar : Per a què?. Aleshores cal trobar una resposta. I quan més prompte, millor.

Operación Pandemia

Que passa amb la punyetera grip del porc? Penje un documental (9 minuts 50) que ofereix dades prou interessants (sobre tot per als amants de la conspiranòia, que és la suma de la conspiració més paranòia).

TE'N RECORDES? Parlant de Moriarty

Moriarty era "el malo" d'aquesta sèrie. Jo no me la perdia

Abans de la desconnexió, tenia pensat parlar d'aquest grup però vaig anar deixant-ho de banda. Ara, i després d'haver tingut una experiència "Sefolk" també és un moment adequat per fer-ho. I és que si vols Folk (o Fòlk, depenent de en quin barri de Sella visques) ells te'n donen dues tasses. Una véu femenina acompanyada d'un banjo i d'una harmònica que ens porten als camps i a històries de cotó i búfals...els components del grup són de Canadá, França i dels Estats Units. "Gee Whiz but this is a lonesome town"és el seu primer disc. Cal esmentar una actuació a França el mes passat on ells posaven la música ( la xica que canta també toca la guitarra) i Alela Diane (de la que ja en vaig parlar) posava la véu. Estonetes folk per a momentets Fòlk... Absolutament recomanables

QUE NO ESTABA MUERTO QUE NO!

Ieeeeeeee! com va la cosa?després de tenir baralles vàries amb diferents companyies de teleafonia ( si, si, teleafonia) i de demostrar-me que es pot patir quasi tot un estiu sense "l'interés eixe" -que és el nom d'Internet segons la meva àvia, al mateix temps que una definició gens desencertada del que és la xarxa-puc dir que ja he tornat amb ganetes de contar unes quantes coses i amb un arsenal de grupets interessants ( o no) dels que parlar. Bé, let's go up! anem per amunt!.