Sempre que estic una temporada al mateix lloc, procure trobar un amagatall. No és un amagatall del tipus “cau de conills” o “bar de malpirlantes”. No és solament un amagatall físic, és també un amagatall “espiritual”. No cal que siga un lloc especialment bonic , transitat o solitari. Només cal que siga un lloc on puga sentir-me suficientment anònim com no reconéixer la gent que hi ha i que aquesta no em reconega. Un lloc on puga estar en silenci, fent una passejada, contemplant el paisatge si és possible, pensant en qualsevol assumpte particular o intentar allunyar un poc els pensaments. No cal que estiga lluny, potser un parc, un barri, una sèrie de carrers determinats, el banc d’aquella plaça. És simplement un lloc especial, i prou. Ja fa dos anys que visc ací i he trobat més d’un d’aquestos “amagatalls”. Potser per això m’agrada tant aquest poble, perquè he trobat molts “amagatalls”. Fa uns dies, la persona que potser millor em conega, qui segurament no llegirà açò, em va preguntar I tú allí on t’amagues? Aquestes fotos són la resposta.
