Quan un s’afarta de menjar,ja no pot més, ha engolit en una quantitat excessiva. El
fet d’afartar-se s’anomena fartanera.
Hi ha un poble d’irreductibles rascafites on ho anomenem fartera. La fartera provocada per haver menjat molt és un sentiment
aclaparant, sembla que anem a vomitar, no ens podem quasi menejar i de vegades,
és tant l’excés que ni sopem i ens passem gran part del dia amb mal de panxa.
El
que jo anomene fartera emocional és
una sensació més o menys semblant. Veure al teu voltant coses que no t’agraden
de manera excessiva i repetitiva -determinades actituds, gestos envers els
altres, ofenses i ràbia malentesa, injustícies quotidianes,etc- fa que digues
prou, que no et pugues menejar, que preferisques aturar-te una estona amb mal de
cap i eixe zum-zum de la cascada de
sentiments, pensaments,sensacions i reaccions que et provoca la fartera.
Aquesta
fartera pot resultar totalment invisible, l’individu que la pateix pot estar-ne
absolutament assabentat de la seva existència i no exterioritzar-la. Les reaccions a aquest tipus de fartera que jo he
experimentat han anat des del silenci i el passotisme més absolut – una mena de
per a què- a un estat d’indignació –una
mena de serà possible? Em cague en (subjecte
animat o inanimat a escollir)-. Amb els anys i l’arribada de la calma i “el
trellat”, l’estat d’indignació ha esdevingut “calma tensa”-una mena de conta tres abans de reaccionar, per la pau
mundial!-. I d’aquesta manera, com diu la preciosèrrima cançó cims i abismes hempujat...fins una sèrie de situacions encadenades que han fet aparèixer de nou
la fartera i una nova i curiosa reacció: la combinació de les tres anteriors,
és a dir, la barreja del per a què? el serà possible? i el conta tres que m’han fet adonar-me que estic fart d’un munt de
coses les quals simplement les he de soltar o canviar perquè estan
fent que el zum-zum em lleve ja
la son.
Amb
aquesta entrada s’acaba LA PENYA ESTÀ FATAL –un dels per a què?- . Jo m’he divertit, que és del que es tractava. A les
personetes del senyor que heu llegit les entrades i heu fet comentaris,
gràcies, encantat d’haver compartit espai de reflexió/indignació/bizarrisme amb
vosaltres,ens opinem per la blogosfera/ens veem pel carrer. Als que heu entrat a esquadrinyar i no vos ha agradat, vos ho dic en
anglés; cowards. I als que vos ha
semblat una poca merda, recordeu el missatge que ens ha ofert a la humanitat la
gran pensadora/diputada/filla de Fabra, i recordeu també que “cometí un error
del que no me siento honrado” són paraules que un retor no ha de dir sense presència d'un micro i/o/u un advocat...
He pensat dedicar-me al submarinisme una temporadeta, tal volta torne amb alguna cosa diferent.
